Context medieval i religiós

• En l'època medieval es practicava la religió cristiana, on el paper de la dona depenia de l'home en tots els aspectes.

“Entre aquests quatre murs soc més lliure jo que qualsevol de les grans dones que habiten els grans palaus de València” (pàg. 44).

En aquesta cita de Sor Isabel de Villena, es dona a entendre que dins d'un convent de clausura hi havia més llibertat que casada amb un home.

• La majoria de les persones eren creients i totes elles tenien interioritzat el pensament misogin. Fins i tot els hòmens considerats prestigiosos en aquella època menyspreaven les dones obertament.

“L'abadessa d'un convent de clausura hauria de resar i governar les monges. I res més.” (Jaume Roig, pàg. 49).

• “No ho sé. Ningú m'ho pregunta mai. Jo vull tindre Déu content. I a mon pare, que va decidir que jo havia d'entrar ací al convent” (Sor Aldonça, pàg. 42).

Aquest és un clar exemple del poder que els hòmens exercien sobre les dones, les quals no tenien cap llibertat per a decidir sobre la seua vida.

• “Quin paper? El de puta, el de mare o el de monja?” (Isabel de Villena, pàg. 43).

En aquesta cita tracta d'explicar que, en l'insòlit en cas de tindre l'oportunitat de triar el destí de la seua vida, les dones disposaven d'escasses opcions. Hi havia l'opció de casar-se i tindre fills, la de ser jutjada per ser una qualsevol i finalment la d'entrar en un convent.

• “He acomplit la meua missió: de moment, ja li he donat al meu marit un fill mascle.” (Azalais, pàg. 35).

En aquesta cita, es mostra a la dona com una màquina reproductora, la seua única funció és donar-li fills al seu marit, preferiblement xics, ja que el naixement d'una xica era considerat inútil, aquestes no podien heretar el patrimoni de la seua família. En aquella època, per a la societat, veure a la dona com un objecte amb una sola finalitat estava normalitzat.

• “Amb dos anys mon pare ja tenia acordat amb el meu sogre que em casarien amb el seu fill, el futur comte.” (Azalais, pàg. 35).

En l'antiguitat, els matrimonis forçats o per conveniència eren una cosa normal, on les dones no tenien la llibertat de triar amb qui casar-se, sinó que eren obligades a portar una vida amb persones que elles no volien. El seu destí estava escrit pràcticament des de xicotetes.

Ella ho diu amb molta normalitat perquè es tractava del dia a dia de tota dona.

• “Mon pare em va avisar que si al final resultava que no aprofitava per a tindre fills, encara que em repudiara el meu marit, que no tornara a casa: que em suïcidara o que em fera monja.” (Azalais, pàg. 36).

Torna a aparèixer, de manera extremadament directa, com tot estava en mà dels hòmens, la poca llibertat que tenien les dones i que acostumades estaven a això. Però ací ens mostra com, no sols tenien poder sobre elles i les seues decisions, també sobre la seua vida sencera, incloent-hi la mort. Podem veure la crueltat del seu pare quan Azalais explica amb naturalitat com ell preferiria que se suïcidara abans que tornara a casa, com si fora completament irrellevant, encara sent la seua filla.

• “El Papa de Roma li ha dit que si no us prohibeix escriure poemes s'exposa a l'excomunió.” (Joglar, pàg. 38).

Aquesta confessió feta pel joglar ens mostra un exemple del que hui dia anomenaríem censura. Aquest concepte en l'època medieval no existia com a tal, ja que eixe era el dia a dia de les dones. Ser silenciades contínuament, no destacar gens ni mica quan alguna cosa no era convenient per a la societat, és a dir, per als hòmens. En aquest cas, Azalais, una dona rica, de bon estatus social i bona família, escrivint cançons al seu amant mentre el seu marit no estava, mostrava massa rebel·lia i gosadia per part seua, així que, abans que altres dones seguiren el seu exemple, el Papa la va amenaçar amb el pitjor càstig d'aquella època, l'excomunió.

​

Es descriuen una sèrie d'escenes on totes les dones protagonistes són menystingudes de maneres diferents i en diferents línies temporals pels hòmens. En el cas de Rita, trobem un final esperançador, a diferència d'Azalais i Sor Isabel de Villena.